"Millor que un home fent mil passos cap endavant, són mil persones fent un sol pas".


  • "Cent Peus Mil Passos" un projecte d'art col·lectiu en el que tothom participa a manera individual (no el convoca cap col·lectiu ni cap associació).

    El que demanem a cada participant és:

    - La transformació artística d’un objecte, una sabata, o la seva creació amb el material de la teva elecció (acció).
    - Cada sabata va acompanyada de la seva “petjada”, una frase significativa per l’autor, pròpia o d’un altre autor (pensament).



    Projecte (PDF)
    Convocatòria (PDF)
  • Per a participar:

    Podeu adreçar-vos al correu electrònic Centpeusmilpassos@gmail.com
    Podeu contactar-nos a través del perfil de Facebook: http://www.facebook.com/centpeus.milpassos
    Podeu seguir la nostra activitat a través del hashtag de Twitter: #centpeusmilpassos

Dates

dissabte, 26 de maig

Plaça Font i Cussó
Plànol

dissabte, 2 de juny

Plaça Antònia Boada
Plànol

dissabte, 9 de juny

Plaça President Josep Tarradellas
Plànol

dissabte, 16 de juny

Plaça Trafalgar
Plànol



Projecte

Manuel Delgado Ruiz: "Pensar amb els Peus"

Un article de Manuel Delgado Ruiz, professor d'antropología religiosa en el Departament d'Antropología Social de la Universitat de Barcelona (UB)

Per definir i descriure la pràctica ordinària del vianant –aquest personatge anònim que es trasllada d’un punt a altre de la ciutat– caldria parlar de trajectòria o transcurs, a fi de subratllar com l’ús de la via pública per part dels passants implica l’aplicació d’un moviment temporal a l’espai. Un espai que en principi ja hi era es veu sacsejat per una energia temporal que el transforma, que converteix un lloc suposat com a sincrònic en una successió diacrònica de punts recorreguts. Un seguit espacial de punts és substituït per una articulació temporal de llocs. Ara, aquí; en uns moments, allà; després, més lluny.

Potser no ens hem aturat mai en adonar-nos la polisèmia del verb discórrer. El o la passavolant discorren, en efecte, en el sentit que emeten un discurs, fan proposicions en forma de deportació, èxode, caminada. El o la passavolants també discorren, ara en el sentit que pensen, de tal forma que tot vianant és en certa manera una mena de filòsof peripatètic, abstret en els seus pensaments, que converteix llur itinerari en el seu gabinet de treball, la seva taula de despatx, el seu taller o laboratori, l’andròmina que li permet treballar. El o la passavolant són també uns cavil·ladors: tot passejant barrina, rumia, es desplaça des del seu interior. Qui camina realitza la literalitat del discórrer, alhora pensar, parlar, passar. Les sabates esdevenen així instruments no sols per anar d’un lloc a altre, sinó també per a parlar i, sobre tot, per a pensar. Tothom pensa en realitat amb els peus.

No sempre prenem consciència de la importància del simple canviar de lloc, del moment just en el que ens desplacem, xino-xano o apressuradament, sols o en companyia de multituds. El camí i la ruta han de ser considerats, per aquest biaix, fets socials totals. Això és encara més clar quan l’itinerari no respon a cap necessitat estratègica i sembla gratuït. Les pràctiques ambulatòries dels vianants que semblen no respondre a finalitats instrumentals, aquelles que s’executen al marge de les activitats fonamentals de la vida i de les que aparentment no depèn res important –passejar, fer un tomb, donar una volta–, són aquí considerades com a recursos culturals al servei d’una especulació que és alhora social i intel·lectual, en el sentit que funcionen com a una institució social i treballen a partir d’un imaginari i d’una memòria disponibles, els materials primers dels quals són els elements dels entorns pels quals discorren. Les trajectòries que aquesta activitat tria no són mai casuals, sinó que obeeixen mapes ocults, cartografies en què figuren remarcats certs punts considerats singulars i en què s’indiquen camins, senderis i atalls que uneixen entre si aquests indrets especials en una xarxa feta de ressonàncies emocionals, d’eloqüències morals, d’evocacions...

Del o de la passant no sabem res en realitat. A penes una altra cosa que ja ha sortit, però encara no ha arribat. És, literalment, un ésser del llindar, car el seu territori natural és el carrer, que no és sinó un passadís, un corredor entre punts fixes i estables no sols de la trama urbana, sinó també de la societat i segurament de la vida. A ell o a ella li pertoquen les mateixes característiques que a l’iniciat dels ritus de pas, individu al que és col·loca transitant entre punts estructurats de l’organigrama social, però que, mentre canvia de lloc, encarna tot el poder de l’imminent, tot allò que està sempre a punt de passar, i de vegades passa.
Llegir Més

Cent peus, mil passos. Fase 1


Reportatge sobre la primera fase del projecte "Cent peus, mil passos", que va tenir lloc el dissabte 26 de maig de 2012, a la plaça Font i Cussó de Badalona.
Llegir Més

La 1a Jornada de Cent Peus Mil Passos a la premsa



Cent Peus Mil Passos a Badanotis.

100 artistas transforman el zapato en una obra de arte

Se trata de un proyecto de arte urbano que se realizará cada sábado, hasta el 16 de junio, y al que se podrán incorporar cada vez más creadores
Cultura | 27/05/2012 - 00:16h
SILVIA LLAMAS
Cien creadores de Badalona han iniciado este sábado un nuevo proyecto artístico: Cien pies, mil pasos. Se trata de una iniciativa de arte colectivo en la que todos participan de forma individual con un único objecto común: un zapato. Creadores como Jordi Moliné, Josep Maria Cami, Ferran Besalduch, Lluís Marco, Coloma Lleal, Andreu Solsona, Xavi Lozano, Toni Benages o Paco Fanés, entre muchos otros, participan en el proyecto. Cada uno de ellos (pintores, escultores, poetas, etc.) ha tenido la oportunidad de personalizar un zapato y acompañarlo de una frase.

Los responsables de Cien pies, mil pasos han escogido el zapato como punto de partida de todas las creaciones por dos motivos: como símbolo del caminante y como símbolo de libertad. “En la antigüedad el zapato era un símbolo de libertad. Los esclavos no llevaban zapatos para que no pudieran huir, si iban descalzos era más difícil que pudieran ir muy lejos. El que era libre llevaba zapatos, el esclavo no”, explica Joan Puche, responsable del proyecto.

Se trata de un proyecto progresivo que ha empezado este sábado, en la plaza Font i Cussó, con la exposición de los zapatos realizados por los cien artistas de Badalona. El sábado 2 de junio, en la plaza Antònia Boada, las piezas realizadas por los alumnos de la Escuela de Arte y Superior de Diseño Pau Gargallo se expondrán junto a las cien primeras creaciones. Finalmente, en las dos últimas fases, todo aquel que quiera unirse a la muestra podrá hacerlo creando su propia obra de arte con un zapato. Será el sábado 9 de junio en la plaza Josep Tarradellas y el 16 de junio en la plaza Trafalgar.

El proyecto Cien pies, mil pasos es ambicioso y pretende hacer honor a su lema: “Mejor que un hombre dando mil pasos hacia adelante, son mil personas dando un único paso”. Y es que los responsables se han propuesto llegar a los 1.000 zapatos decorados por artistas y personas anónimas.


Llegir Més

Projecte Cen Peus Mil Passos

El projecte Cent peus, mil passos vol ser un exemple d’art col·laboratiu: un procés en el qual un grup de gent crea les condicions concretes per crear un àmbit de llibertat i en fer-ho allibera un conjunt de relacions en forma d’art.

Podem definir el treball col·laboratiu com la sinergia que es duu a terme entre individus o grups d’individus que, mitjançant una dinàmica de treball adequada, assoleixen millor uns objectius determinats, que possiblement no haurien assolit per separat, o bé que ho fan optimitzant més els propis recursos.

L’Art amb majúscules no és vist normalment com a resultat de processos col·lectius, sinó més aviat com el producte d’un individu, un creador. Nosaltres presentem aquest projecte col·lectiu en el que valorem la creativitat, el pensament i el procés per sobre del producte. Mitjançant el treball “grupal” estem reafirmant el paper públic i social de l’art.

Intentarem en cada un dels quatre dies, en sengles caps de setmana, durant els que es desenvolupa l’activitat crear o construir situacions i ambients de vida totalment diferents als que es desenvolupen quotidianament en els espais urbans escollits. Per uns instants ens agradaria esvair l’espai entre el carrer i la sala d’exposicions o el museu i apropar i establir connexions entre els conceptes d’art i vida.

Aquest tipus d’art pretén recollir totes les aportacions creatives individuals i coordinar-les per obtenir una obra artística col·lectiva. La idea es basa en la creença de que les aportacions de tots enriquiran el resultat final, fent que s’assoleixin una sèrie d’objectius als quals no hauríem arribat per separat. Convertint l’art en quelcom públic i social.

Som pensament i acció, individualitat i col·lectiu. El moment present com tots els presents són principis, cruïlles i finals. Ara és un bon moment,ara sorgeix un nou moment per expressar-ho.
Amb Cent peus, mil passos, ho volem fer a partir d’una acció elemental i significativa com és caminar, agafant un dels seus possibles símbols : la sabata.

El projecte consta de 5 fases.

1a Fase (26 de maig) Plaça Font i Cussó
- Demanem a 100 artistes que transformin una objecte: una sabata. - Aquestes primeres 100 sabates són exposades a un emplaçament urbà (carrer, plaça...) Aquests primers artistes seran de Badalona vinculats a la ciutat.
- Cada una d’aquestes obres deixarà una petjada a terra en forma de pensament.
- Aquesta primer pas dels 100 primers artistes anirà acompanyat per un acte paral·lel i complementari des d’una altra vesant artística (música, poesia...)
2a Fase (2 de juny) Plaça Antònia Boada
- Amb el mateix mecanisme que a la primera fase intentarem incorporar als cent primers participants als alumnes de l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo i artistes d’altres col·lectius
3a Fase (9 de juny) Plaça Josep Tarradellas
4a Fase (16 de juny) Plaça Trafalgar
- La participació en aquestes dues fases quedarà oberta a particulars, fent especial atenció a escoles i associacions.
“Millor que un home donant mil passos cap endavant, són mil persones donant un sol pas”
5a Fase
- Traslladar el resultat de l’experiència a un centre d’ast fent una instal·lació al pati amb les sabates i presentar la documentació visual recollida durant el projecte.


EMPLAÇANT 100 PEUS I 1000 PASSOS

Cada setmana farem una etapa. Iniciarem una mostra de sabates en un punt de sortida i, al cap de sis dies, arribarem en un altre punt amb més seguidors. Allà ens retrobarem durant un dia, dissabte.

El punt de repòs o reunió té sentit en tant que objectiu setmanal, tot i que el propi camí de dilluns a divendres ja és finalitat en sí mateix perquè serà el període de captació de seguidors.

Totes les nostres sabates tenen coses en comú: COMENCEN els camins, gaudeixen, pensen, reflexionen, comparteixen trams, cadascú al seu ritme, acceleren, redrecen i, finalment, ARRIBEN.

Si el cap de setmana és la trobada, els sis dies previs han de ser el camí.

EL PUNT DE TROBADA (dissabte)
S’ha definit 5 Fases que podem anomenar, també, 5 punts de trobada o reunió de cap de setmana. Per tant, caldria que fossin espais estàtics o, si més no, llocs que la gent entengui com a punts de trobada. Per tant, l’actitud de les SABATES exposades també serà de repòs, de compartir aquells instants en companyia, cadascú amb les seves vivències i anècdotes, cada sabata oferint el seu missatge, descansant i esperant l’ inici de la següent etapa.

EL CAMÍ, EL RECORREGUT, EL MOVIMENT (durant la setmana...)
Quin és el trajecte que fem de dilluns a divendres? Què fan les sabates en 5 dies? Sumen adeptes i seguidors, comparteixen pensaments, uneixen esforços, difonen missatges. És a dir, durant 5 dies cal fer DIFUSIÓ DEL QUE SERÀ LA PROPERA TROBADA per donar sentit a la seqüència de incorporacions de nous SEGUIDORS: artistes- alumnes Pau Gargallo- públic genèric- Associacions- escoles, etc. Cal que hi hagi un relat lògic i ordenat entre caminants i camins, entre repòs i plaça, etc.
ITINERARI

El nostre projecte té un punt de partida però NO té un punt final, no té última etapa. A partir d’aquí deixem oberta qualsevol iniciativa per traslladar-nos a altres indrets , configurar una nova cartografia de caminants que van a l’encontre d’altres caminants ,i per un dia, un moment, un lapsus en el temps comparteixen un mitjà i un fi.


PER QUÈ CAMINAR?
Per establir el “per què” hem pres aquesta activitat com un dels eixos del projecte recorrem al poema de Kavafis.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu que, amb quina delectança, amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Caminar supera la relació instrumental entre mitjans i fi perquè caminar no es mesura amb els paràmetres de l’eficiència ni l’eficàcia. Caminar és al mateix temps mitjà i fi. La fi, en el poema, és Ítaca:

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca./Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però Ítaca és també el mitjà: Ítaca t’ha donat el bell viatge./Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. I Kavafis afegeix: Res més no té que et pugui ja donar. Així, al final seràs ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,/sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca. La riquesa és doble: el camí i la meta. Aquesta relació no és subalterna, ni d’escissió, el camí i la meta són complementaris.

Aquesta relació subtil avui és de difícil comprensió, habituats a una lògica binària i utilitarista en la que han desaparegut nexes i interrelacions, quan, al contrari, unir, establir nexes i lligams és precisament allò que connota intel·ligència.

El filòsof francès Edgar Morin ens diu:

“Els grans problemes humans desapareixen en favor dels problemes tècnics particulars. La incapacitat d’organitzar el coneixement dispers i compartimentat porta a la atròfia de la disposició mental natural de contextualitzar i globalitzar. La intel·ligència compartimentada, mecanicista, disjuntiva, reduccionista, divideix la complexitat, fracciona els problemes, separa allò que està lligat... És una intel·ligència miop que normalment esdevé cega.”


Dintre d’aquesta lògica desapareixen els interrogants sense finalitat immediata, el sotmetre les coses a un examen crític, el considerar la qualitat... coses que el fet de caminar ens empeny a fer.
Des de sempre el caminar ha anat de la mà del pensament, manifesta com poques activitats el fet d’obrir-se vers el món i vers un mateix. És sabut que l’escola filosòfica fundada per Aristòtil pren el nom de “peripatètica” del grec peripatein, passejar. Kierkeggard va afirmar: “Sobretot no perdeu el desig de caminar: jo, caminant cada dia, obtinc un estat de benestar i deixo a l’esquena totes les desgràcies; les millors idees les he tingut mentre caminava...” O Nietzsche: “Feu molt de camí i moltes preguntes”.

Qui camina es veu empès a considerar allò que troba, a fer servir l’enginy, a desenvolupar el sentit crític que porta a preguntar-se el perquè i el com de les coses que ens envolten.
Qui camina no està mai aïllat. L’aïllament és prerrogativa del sedentari. Sedentarisme i aïllament sempre han creat menys problemes. Qui camina ens ve a l’encontre, ens interpel·la, amb la seva presència, no està quiet en un lloc o confinat en una dimensió mental tranquil·litzadora.

Qui camina sap que la qualitat no és un luxe sinó la condició sense la qual no es camina, es fuig; i que la seva ambició més gran és respectar i apreciar els llocs que travessa per a que un altre pugui fer-ho amb el mateix plaer.

"Un bon caminant no deixa petjades".

Lao Tse

En la civilització de la màquina la velocitat és un valor absolut, la velocitat de produir i consumir. Caminar és un acte de insubordinació a aquesta tirania.

Podríem dir que el lema de baró de Coubertain per les olimpíades modernes (citius, més ràpid, altius, més alt, fortius, més fort) són la quinta essència de la nostra civilització. Davant d’aquest mantra Alex Langer, un dels fundadors del Verds Italians, ens proposa el lentius, profundius e soavius. Caminar prefigura aquesta nova idea, és un triple moviment: no vol presses, accepta el món que ens trobem i fa que no ens oblidem de nosaltres mateixos mentre fem el camí.

No es camina per arribar aviat -has de pregar que el camí sigui llarg- es camina per tenir els sentits amatents per trobar el món i acomplir una experiència de vida.

Es camina per viure.
“Caminar..., per exemple, requereix més temps que qualsevol altra forma de locomoció. En conseqüència, dilata el temps i perllonga la vida, que ja és prou curta com per desaprofitar-la amb la velocitat... Caminar fa que el món sigui molt més gran i, per això mateix, més interessant. Un té temps per observar els detalls.”
Edward Paul Abbey


Caminar és senzill, es el gest més humà, lliga mitjà i fi, dóna temps al temps, va directament a allò essencial (eliminar coses supèrflues és la primera regla del caminant). No existeix res més subversiu, més alternatiu a la manera actual de pensar que caminar. Caminar és una modalitat de pensament, és un pensament pràctic. Caminar, moure els peus, significa una revolució vers un mateix i el propi món.

“La utopia està en l’horitzó. Camino dos passos i s’allunya dos passos i l’horitzó corre deu passos més enllà. Llavors per a que serveix la utopia? Serveix per caminar.”

Eduardo Galeano


PER QUÈ LES SABATES?
Dintre de la història de la indumentària, el calçat ocupa un lloc important como element que vesteix una part del cos i té una doble funció: utilitària, ja que respon a l’instin del ser humà de protecció davant d’agents externs, i decorativa, amb una dimensió ornamental i estètica. Les sabates com qualsevol vestimenta representen la nostra manera de presentar-nos als demés.
La sabata és un element simbòlic polisèmic però a nosaltres ens interessen sobretot dos aspectes:
En totes les tradicions i pobles de l’antiguitat el calçat era un símbol de llibertat. Era per aquest motiu que els esclaus eren obligats a anar descalços.
La sabata té un altre simbolisme: el de la marxa. No és pot anar gaire lluny sense sabates, i per aquest motiu és la representació del caminant.
Llegir Més

Cent Peus Mil Passos: Convocatòria

Ens agradaria convidar-te a participar en el projecte Cent peus mil passos. Es tracta d’un projecte d’art col·lectiu en el que tothom participa de manera individual (no el convoca cap col·lectiu ni cap associació). Es desenvolupa en 4 caps de setmana (del 26 de maig al 16 de juny). Ens agradaria que participessis el dia 9 o 16 de juny (plaça Josep Tarradellas i plaça Trafalgar respectivament).

La iniciativa neix amb la intenció de crear un projecte d’art col·laboratiu. Aquest tipus d’art pretén recollir totes les aportacions creatives individuals i coordinar- les per obtenir una obra artística col·lectiva. La idea es basa en la idea de que les aportacions de tots enriquiran el resultat final, fent que s’assoleixin una sèrie d’objectius als quals no hauríem arribat per separat. Convertint l’art i la creació en quelcom públic i social.

L’eix vertebrador d’aquest projecte és la idea del creixement integral de l’individu, per això utilitzem el concepte del caminar com a metàfora del nostre avançar per la vida. La sabata serà l’objecte escollit per simbolitzar l’empremta que deixa cadascú en el món en cada un dels passos que fem.

Som pensament i acció, individualitat i col·lectiu. El moment present com tots els presents són principis, cruïlles i finals. Ara és un bon moment, un nou moment per expressar-ho.

Amb Cent peus, mil passos, ho volem fer a partir d’una acció elemental i significativa com és caminar, agafant un dels seus possibles símbols: la sabata.

Et demanem, doncs, la teva participació en el projecte amb:

la transformació artística d’un objecte: una sabata, o la seva creació amb el material de la teva elecció (acció)
Cada sabata va acompanyada de la seva “petjada”, una frase significativa per l’autor. Pròpia o d’un altre autor. (pensament)
Dues presentacions possibles: La sabata hauria d’anar dins una caixa negra mate que serveixi alhora de peanya o expositor i de contenidor. La frase ha d’estar escrita a les parets de la caixa (en color blanc). Es pot substituir aquesta caixa per una petjada, que es col·locarà al terra al costat (vegeu plantilla adjunta) retallada en cartolina negra. La frase o pensament, en aquest cas anirà escrita sobre aquesta. A l’interior,o al revers, cal incloure-hi una fitxa amb les dades de l’autor i la frase.

El material recollit (sabates, acció+frases, pensaments) seran exposats a quatre emplaçaments urbans en quatre fases amb l’objectiu de crear un “crescendo” participatiu.


Per què caminar?

Caminar és senzill, es el gest més humà, va directament a allò essencial (eliminar coses supèrflues és la primera regla del caminant), mou el cos i la ment. No existeix res més alternatiu a la manera actual de pensar que caminar. Caminar és una modalitat de pensament, és un pensament pràctic. Caminar, moure els peus, significa una revolució vers un mateix i el propi món.
Si et plau, confirma la teva participació enviant un correu a: Centpeusmilpassos@gmail.com i nodubtis a plantejar qualsevol dubte o aclariment en aquesta mateixa adreça de correu.

Moltes gràcies


Notes:

L’organització s’encarrega de guardar i exhibir les sabates dels artistes amb les seves respectives caixes fins finalitzat el recorregut.

En cadascun dels emplaçaments de la exhibició s’hi representaran espectacles complementaris diferents en cada sessió (dansa, música, teatre, poesia) així com també a traves d’una pantalla és projectarà un audiovisual creat per l’ocasió.

L’adaptació de diferents escenografies estarà en funció de les característiques de la plaça.

La difusió es canalitzarà a través de premsa, tv, radio, facebook, Web i Centres d’art.

A partir d’aquesta primera etapa d’un camí que encara no sabem lo llarg que pot ser, deixem oberta qualsevol iniciativa per traslladar-nos a altres indrets , configurar una nova cartografia de caminants que van a l’encontre d’altres caminants ,i per un dia, un moment, un lapsus en el temps comparteixen un mitjà i un fi.
Llegir Més

Qui som?

El col·lectiu CENTPEUSMILPASSOS es crea per a desenvolupar aquest projecte a la ciutat de Badalona, d’on neix la idea a partir dels dos responsables principals:
Dionís Orrit, escultor i Joan Puche, poeta visual.

La resta de l’equip de caminants està format per:

Odile Arqué, poeta
Josefina de Barbarà, sexòloga i pianista
Josep Calle, realitzador audiovisual
Paco Fanés, poeta
Marià Marin, compositor
Teresa Mateu, dissenyadora gràfica
Mercè Olivé, ceramista
Lluïsa Pla, artista plàstica
Joan Sansa, arquitecte
Judith Themistanjioglus, artista plàstica
Josep Torres, artista plàstic i il·lustrador
Ricardo Carnicero, escultor

Agraïments a
Julià Torralbo i Núria Comas, fotògrafs

A partir d’aquesta primera etapa, d’un camí que encara no sabem fins on pot arribar, deixem oberta qualsevol iniciativa per traslladar-nos a altres indrets, configurar una nova cartografia de caminants que van a l’encontre d’altres caminants i per un dia, un moment, un lapsus en el temps, compartir un mitjà i un fi.
Llegir Més